Quin és el punt de partida de la Revolució? Jo ho tinc clar, per poder alliberar el país, i desprès, tot el món, hem de començar per un lloc clau en transcurs de la història. D’on han sortit totes les decisions importants en aquest món? On han sigut els llocs més concorreguts durant èpoques de guerra, èpoques de caos oèpoques de pluja? Ja t’ho diré jo; El Bar! Hem de fer més actual que mai aquella frase d’un gran estudiós bèl·lic ‘La revolució: Serà etílica o no serà’.
Podríem començar per alliberar el Parlament, fer una execució pública dels tres o quatre politics de torn, i després anar alliberant poc a poc tot el país, però seria unapèrdua de temps. Hem de començar per allà on es prenen decisions; el primer que hem de fer és alliberar els bars i tavernes de tots els pobles de Catalunya.Per experiència, jo ho faria cap allà a les 3 o a les 4 de la nit, la gent s’avindrà més a fer-ho. En aquelles hores tothom és amic, tothom faria una revolució. No calen gaires armes, hem de prendre com hostatge el sortidor de cervesa… la gent, assedegada, ràpid es farà del nostre bàndol!
Quan haguem aconseguit la simpatia de tots els assistents o haguem engarjolat al magatzem tots els dissidents, hem de seguir la revolució als bars, pubs o tavernes de la vora. El procediment seria el mateix; de bar en bar de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó. Quan totes les barres del país siguin lliures, tots i totes serem una mica més lliures. Si tot va bé, i tenim el beneplàcit de Baccus -dèu del vi. No confondre amb Abaccus, la cooperativa- la revolució que sorgirà dels bars no tindrà aturador. En comptes de sang, vessarem birra. En comptes de matar persones, matarem els porros quan ja ens cremem les ungles.
No hi haurà alts càrrecs ni capità manaies, qui més estona pugui aguantar dret serà el nostre particular rei del mambo. En aquesta revolta armada ‘una retirada a temps és una victòria’, si veiem que l’endemà tindrem molta ressaca, més val fer l’últim kintu, i a dormir. Demà serà un altre dia.
// esborrany de l’article per la revista de paper ‘Maspujols.cat’. Es publicarà en breu, crec. //
Ha acabat la Festa Major de Sant Pere, el cansament ja s’ha començat a apoderar de nosaltres i sento una veueta a l’interior -quin descans!- que ve directe del fetge. També és bo destacar que no hi hagut gaires incidents; quatre mastegots derivats de la llarga exposició a la barra… però per sort no hem hagut de sortir al Telenotícies comarques, ni han matat cap jove, ni als urbanos se’ls hi ha disparat l’arma sense voler-ho… Que bonics que són els dies de festa major! Arribes a ballar cançons que l’endemà al matí no entens, ets amic de tothom, parles de vostè a qualsevol noia que sembli simpàtica… i fins i tot, en un atac de bonança festa majorenca -paraula inexistent, però alhora molt bonica- fas simpatia amb la gent de l’IMAC.
Encara que ho vulguin amagar des dels grans despatxos de la plaça Mercadal, Reus és la capital del Juantxisme mundial. Ara li diuen ‘Parc de la Festa’ però a ningú se li escapa que l’Empar s’ha copiat una de les propostes electorals que vam fer des de la CORI; qui no recorda el Rockòdrom? “Un espai per fer-hi concerts fora vila amb capacitat per milers de reusencs”. Canviar el nom només respon a una capa de maquillatge per poder arreplegar quatre subvencions i poder anar a Barcelona a explicar que bonics i cosmopolites que som a Reus -a la mateixa oficina que van anar a explicar lo del Fòrum i l’Expo de Saragossa. Apart de ser gent de bar, gent del circ i altres herbes, s’ha demostrat que des de la CORI no anaven gaire errats -així ho van dir 1.800 persones- i ara, el mateix equip de govern ens ho ha acabat demostrant. Friso per veure quin dia l’Ajuntament apareixerà pintat de color de rosa, o les Galeries Quer es convertiran en un apèndix del Barri Roig d’Amsterdam; segur que aquell dia el ciclista ens diu que és per ajudar a aturar el canvi climàtic…
Són dies que malgrat els ‘pistolassus’ a destemps, les expropiacions i els ‘trajimanejes’ a Innova […] et sents orgullós de ser de Reus -o del Camp, en general. Les festes majors del Camp de Tarragona tenen alguna cosa especial… Les festes majors de la Catalunya Central, per exemple, són completament diferents, la festa popular brilla per la seva absència i és impossible reunir en una mateixa plaça la germana petita, el germà gran, la mare i l’avi. Som l’enveja de tot un país, tothom voldria ser del Camp per ballar, cantar i sortir a les nostres festes majors. Els mateixos personatges omplim places a qualsevol poble de la comarca, la família de la festa major és complidora i sacrificada. I quan s’acosta el setembre, a casa et fan un ultimàtum: o portes a reciclar tots els gots de festa major que hi ha repartits per tots el raconets de casa, o ets tu qui haurà d’abandonar-la. “O els gots de festa major, o tu”.
Article publicat a www.reusdigital.cat el dia 7 de juliol de 2008, en motiu de la Festa Major de Sant Pere d’aquell any.
Fa dies que em pregunto el perquè d’unes quantes coses estranyes que fa la gent del diari Ara. N’hi ha dues que em treuen la son. La primera és saber com és que en la secció on recullen frases de gent coneguda que han sentit o escoltat en altres mitjans no diuen mai d’on ho han tret. L’altra és una cosa que em preocupa una mica més, i que m’ha portat a preguntar-ho diversos cops via Twitter als seus responsables. De moment, encara no he pogut esbrinar, per part seva, quin motiu els duu a baixar-se els vídeos de la gent de YouTube i penjar-los a la seva xarxa de vídeos privats.
Al final, en un bar de Reus m’han donat la solució. Sembla que darrere d’aquest robatori hi ha la cobdícia de la gent de l’Ara. Un robatori, tot sigui dit, permès per les lleis del copyright vigents i acceptades pels usuaris de YouTube, però que no deixa de ser una acció mancada de tota ètica. Què amaguen? Algunes bones persones creuen que la gent de l’Ara ho fa per evitar que, al cap d’uns dies, si aquell vídeo és esborrat del YouTube (pel seu usuari o per incomplir algun tipus de dret legal) es pugui seguir veient a la web -lliure i tropical- del diari Ara. No, res més lluny de la realitat.
La gent de l’Ara té clar que ha de fer negoci amb els vídeos que publiquin a la seva web. L’operació és clara. Ells descarreguen vídeos que han fet altres persones, els pengen a laseva xarxa de vídeos privada i ho publiquen. Sí el vídeo té ganxo, ràpidament corre per les xarxes socials i el comptador de visualitzacions puja més que l’ego de Josep Cuní… Negoci rodó: robem vídeos, aconseguim visualitzacions i podem anar a veure qualsevol empresa amb l’excusa que tenim milers de visualitzacions de vídeos, un espai interessant per qualsevol empresa que vulgui fer una campanya en vídeo a la xarxa. Però, són nostres, els vídeos? No. És legal? Sí. És ètic? No.
Em recorda, salvant les distàncies i amb l’esperit de salvar qualsevol querella dels amics de l’Ara, aquells delinqüents internacionals que roben nens i els venen a màfies i a pares d’altres indrets del món. A més, aquí, amb l’agreujant que els nens, els clonen i els venen infinitat de cops. El nens no són vídeos, però la cobdícia i la mala llet són les mateixes.
Aquest article s’havia de publicar el dia 4 de març a NacióDigital.cat; finalment, no es va publicar
Sóc dels que es va il·lusionar quan va veure per primer cop l’anunci de Toni Soler i companyia anunciant el primer capítol de Polònia. També sóc d’aquells que si un dijous, per compromís, he d’anar a ajudar a tancar algun bar i no puc veure el capítol en la seva emissió normal a la tele 3, el recupero al 3alacarta. Gran invent.
Els han acusat de tot. De fer campanya pel PSC fins a abonar les teories independentistes de Laporta quan encara no havia rebut el suport de les urnes. Fins i tot alguns dels gags han hagut de passar per la comissió de seguiment dels mitjans públics de la Generalitat. És simptomàtic, doncs, que hagin rebut crítiques des de tots els racons ja que demostra que mai han deixat a tothom content. Només faltaria.
Seccions i gags punyents ens serveixen per repassar, de manera distesa, la setmana política. Confessaré que alguns cops, cansat d’aquest política de baixa intensitat que tenim en aquest presudopaís, desisteixo de mirar el TN esperant repassar, amb Polònia, l’actualitat. Sé que no faig bé, però, alguns cops, confio més en l’“informatiu” del Soler que el que edita Rosa Marqueta, mitja hora abans.
Aquesta setmana hem conegut que -més- personatges catalans feien les primeres passes al -divertit- món del Twitter. M’ha fet gràcia l’arribada, com un elefant entrant en una cristalleria, que s’acostuma a dir, del mai prou venerat Quim Monzó (@quimmonzo). L’escriptor va començar insultant-se amb un altre usuari que deia haver-li enviat un missatge privat. Monzó no veia per enlloc el missatge i després de repetits intercanvis de tuits, va insultar-lo. Finalment, sí que hi havia missatge privat. També se les ha tingut amb altres piuladors del país… amb més o menys transcendència.
Aquesta setmana també hem tingut el debut d’altres personalitats a can Twitter. L’exconseller Bargalló (@josepbargallo) (fins fa quatre dies president del Ramon Llull i en conegut en alguns mitjans per no portar corbates) i del Queco Novell (@queconovell). Cada cop falta menys gent per entrar en aquesta secta de les maquinetes amb Internet que ens permeten saber-ho casi tot al moment. Hi ha coses que encara se’ns resisteixen. Hauríem de fer una llista de gent que encara no ha entrat i que, pel bé del país, hi hauria de ser? Jo crec que ara mateix l’entrada de Pilar Rahola, Artur Mas i Josep Cuní, en aquest ordre, ajudarien molt.
Tot i que molta gent que encara no hi és… potser s’ho repensa després de veure com aquest passat divendres el director Nacho Vigalongo va ser insultat i unfollowejat (una cosa pitjor que l’assassinat en el món de Tiwtter; et deixen de seguir i ja no reben les teves piulades), quan, enmig d’una bonica borratxera i en broma, va negar l’holocaust. Les xarxes socials ho amplifiquen tot i també les converses de bar, després de quatre vinets i unes croquetes. En podem parlar. Potser Twitter no és, doncs, una conversa del tot lliure, on tothom la pot fer servir com vulgui. Qui no ha fet mai cap acudit macabre o d’espanyols (últimament, ve a ser el mateix) en alguna taverna del país després d’haver provat un parell de destil·lats?
Aquest magnífic arquitecte que va portar el nom dels ara premis del cinema català estaria orgullós d’aquests guardons? L’arquitecte de Riudoms (o de Reus, o de Maspujols… o d’on el lector vulgui) potser no ha d’aguantar que el seu cognom serveixi ara per denominar uns premis que, tot i que fets amb molta bona intenció, posen en entredit el cinema català. L’Acadèmia del Cinema Català va organitzar el passat dilluns l’entrega dels tercers premis Gaudí; seguidament recullo algunes reflexions esbossades des de dilluns fins ara…
Gravats. Gràcies a Twitter (i a l’incansable feina d’alguns periodistes “spoilers”) vam poder saber de primera mà els guardonats abans que l’exTeatre de Guerrilla ens els anomenés per TV3. Una gala, la gala, del cinema català i la fem en diferit i tothom ja sap qui ha guanyat què. No ens deixen ser un país però no sabem ni jugar a ser-ho.
Mas-carell, els salvadors. Al costat del no tan jove Joel Joan, l’Artur Mas i l’Helena compartien primer pla. Segurament darrera el guió d’aquesta gala hi havia un dels guionistes guanyadors d’alguna edició passada del premi Gaudí però… crec que en vam fer un gra massa. L’humor de l’exTeatre de Guerrilla m’agrada, però la continua glossa al president i al seu conseller de Cultura crec que va ser excessiva. Moments fins i tot hom va tenir vergonya aliena. Va pagar la “novatada” en Mas? Tot és culpa o passa pel Govern? Quan fem les coses bé (miri’sPa Negre) la gent va al cinema.
I si no n’hi havia prou; ara es llencen punyals (es postulen pel Premi d’Efectes Especials) entre Joel Joan i una productora acusada de comprar vots dels acadèmics. Ja hi som. Cert, la setmana passava demanava més “star system” i premsa rosa, però em referia a veure la Laia Ferrer despullada no en aquestes coses que són més pròpies de llocs tant divertits com la Comunitat Valenciana (no confondre amb el País Valencià).
L’Enderrock, la revista musical de referència als Països Catalans, publica aquest mes una extensa entrevista a l’artista Beth. Fotos magnífiques, tant o més que la mateixa Beth, i, com sempre, la ploma de Roger Palà, també, afilada però delicada. Una entrevista que serveix de tema central de la revista del mes de gener i que obre la portada; una entrevista que desitjarien el 99,99% de músics dels nostre país (i alguns de fora). L’entrevista encara no l’he pogut llegir (a comarques –valgui d’avís pels editors- la revista ens arriba quasi el dia 15 del mes en curs, si estem de sort) però avui la Beth ha publicat al seu bloc un article (amb més faltes d’ortografia que aquest) en el qual, literalment, deia que “va ser força decepcionant per mi” llegir l’entrevista. L’artista diu, també, que “alucino molt amb l enfoc o el tracte que es fa a l interior, a l entrevista” (sic). La Beth “comença a estar fins els collons” del tractament que es fa sobre el seu pas per Operación Triunfo i creu, fins i tot, que possiblement l’autor de l’entrevista no s’ha escoltat el disc.
No m’interessa massa el que pugui dir la Beth, ja ho dic per endavant. Sé que la redacció de l’Enderrock ha respost a la cantant des del seu bloc. Jo em vull fixar en una altra cosa que crec que és més interessant que aquest trist capítol i que m’ha vingut al cap al llegir les ratlles de la cantant del Bages. Catalunya tot i no tenir un estat té estructures que, el alguns casos, s’hi podrien equiparar. Des de les delegacions del Carod… fins al Barça. Però ens manca una cosa encara –potser- més important. Necessitem star system, necessitem gent d’aquesta que a Espanya els hi sobra. No serem mai un estat seriós als ulls de la comunitat internacional si no disposem de revistes del cor en català. Volem gent que visqui del “cuento”. Ni la primera època del TVist, ni Joel Joan ni alguns confidencials de diaris digitals han sabut ocupar aquest espai.
Hi ha mercat. Necessitem que hi hagi mercat. Editorials del país: no perdeu el temps amb llibres que ningú llegirà. Volem paper satinat, exclusives i fotos robades a les platges del Delta de l’Ebre. Volem saber amb qui dorm la Patrícia, la filla del president. Volem saber on passaran les vacances la Laia Ferrer i el seu noviet. Volem saber si el Piqué té quatre cotxes, parla colombià o fa classes de català. Volem saber si el veterinari de Ventdeplà surt de festa per Figueres. Volem saber a qui collons ven els dibuixos l’Andreu Buenafuente…
Ni un pas enrere. Qui es creurà un país sense premsa rosa? És impossible anar per Europa a dir que volem ser un país i dir que llegim revistes del cor en castellà i que parlen de gent que no sabria col·locar Montblanc al mapa. Necessitem referents. Periodistes (o alguna cosa que s’hi assembli) valents, empresaris amb sentit de país i artistes que, hipotecant la seva privada, facin un servei al país.
Ahir es filtrava a YouTube una conversa gravada per l’equip del programa de Catalunya RàdioTot és molt confús amb el cap d’estat espanyol. Aquesta conversa es va filtrar ja que el passat dia 5, quan s’havia d’emetre, no va aconseguir passar els filtres i va quedar guardada en un calaix. Aquest mateix mitjà ho recull. El periodista de La Directa Roger Palà es preguntava avui mateix al Twitter: “De qui és culpa aquesta censura?”. Obria el debat: “de la Casa Reial que pressiona a Catalunya Ràdio o l’emissora nacional per acceptar les pressions?”
La culpa és de Catalunya Ràdio. L’emisora nacional accepta les pressions i decideix no emetre la gravació. Una gravació que, escoltada un parell de cops, demostra, a part de despertar compasió, que és del tot innocent. Ni el monarca revela cap pla de seguretat secret ni tampoc s’insinua res de les coses sempre insinuades quan es malparla del monarca. Potser estem davant de la broma més innocent que s’ha fet mai a la família real.
I si Catalunya Ràdio demostra el seu mesellatge davant de la Casa Reial amb un tema com aquest; què en podem esperar dels seus serveis informatius? I quan truca Repsol? I quan truca La Caixa? i… que això encara em fa més por, quan trucava Montilla? O ja no calia trucar si tenien en Fuentes fent el Matí? A la direcció de Catalunya Ràdio li han demostrat, un cop més, que les xarxes socials han trencat les barreres que ens pensàvem que el quart poder podrien controlar.
El darrer bitllet de l’any. Avui és el darrer dia de l’any i per tant, deixem enrere un any 2010 ple de merda i d’alegria. A parts iguals? No. Mai, per ningú, res és a parts iguals. Ens ha deixat gent coneguda però hem conegut gent deixada. Hem après coses noves i el temps ens ha fet oblidar coses que mai haguéssim hagut d’aprendre (vegis: el teorema de Pitagores, l’ordre dels canals de la televisió UHF,). Avui, per fi, deixem enrere l’any 2010. I aquest per fi és més buscat que mai.
Però quan les coses arriben al final, és hora de fer resum, i en els millors dels casos, passar la factura. Segurament, a hores d’ara, poder enviar una factura i cobrar-la s’ha convertit en un esport de risc, però com que jo no la vull cobrar, em disposo a passar-vos la factura per aquests mesos que, setmana rere setmana, he escrit aquí. I no la vull fer efectiva, ja que segurament em sortiria a pagar. No parlo del que hauria de pagar en multes per les possibles querelles per insults, mitges veritats o d’històries robades a algun amic a altes hores de la matinada… parlo del plaer de poder escriure en un mitjà lliure, desacomplexat i nacionalment compromès com és aquest i que em brinda la possibilitat setmanalment de dir el que penso.
Segurament podria seguir glossant sobre la llibertat de premsa, sobre tot allò que ens agrada explicar, però avui no tinc gaire temps. Amb una ONG del barri ens hem organitzat per anar a l’Hospital a ajudar a les mares a apretar. Hem d’aconseguir que tots els nens neixin abans de les 12 campanades per tal de poder cobrar el xec nadó. El darrer xec nadó. Ens han assegurat que per cada nen, ens donaran un 5% del xec per construir pous a l’Àfrica. Fins l’any que ve!
Torno a un dels temes que m’apassiona. Entre defensar els periodistes al servei del Tripartit i insultar a l’alcalde de Tarragona, havia deixat de banda refilar les xarxes socials, Twitter concretament, i extreure’n algunes conclusions, més o menys encertades. Qüestionables, si més no. Aquests darrers dies hem viscut moments altament emocionats pel nostre país… fins i tot, el #28N queda molt lluny. Olot, el debat d’investidura, La Marató, la Rifa de Nadal i, ahir i contra pronòstic, les sentències del Tribunal Suprem. I dic que no ens recordem de les eleccions ja que vivim en una societat on tot és altament efímer i la rapidesa de la xarxa, també fa que ràpidament… els temes es vagin sobreposant.
Vam viure una jornada solidària amb la #maratotv3. Una etiqueta que a Twitter es va utilitzar amb molta força, una de les més utilitzades al món i la més utilitzada a Catalunya i també a l’Estat espanyol. I, curiosament, fou La Marató de TV3 que més diners va recollir durant el dia del programa. Superant fins i tot la dedicada al càncer, una malaltia que ens ha tocat a tots. I doncs? Seria molt agosarat dir que l’activació de la gent via Twitter -i també Facebook- va fer que les donacions creixessin? Suposo que amb el temps, ho sabrem.
I la #loteria de Nadal? Abans de Twitter se seguia amb tanta bogeria a casa nostra? A final de la legislatura passada ja vam viure un important creixement del seguiment dels plens des del Twitter. L’etiqueta #Parlament començava a arrelar amb força però aquesta viurem un auge encara més gran. Més de la meitat de diputats tenen Twitter o Facebook. Ens distraurem.
I per estar encara més distrets… a l’hora de dinar, ahir ens arribava la notícia de les sentències del Tribunal Suprem. S’ha acabat la #immersio. Una nova etiqueta també ha fet forat aquestes últimes hores. També ho han fet altres etiquetes, unes de recuperades del 10 de juliol, #somunanacio, i d’altres de noves com #desobediencia, #jonoacato… i alguna encara de més agosarada: #guerracivil. Les etiquetes van i vénen… les sentències queden. El temps passa. Només tinc por d’una cosa, que els arbres no ens deixin veure el bosc. Però… fet i fotut, #jaésNadal
